NOM CIENTÍFIC - ESCORÇÓ

Vipera aspis

FAMÍLIA - ESCORÇÓ

serps verinoses

DESCRIPCIÓ EXTERNA I INTERNA - ESCORÇÓ

És molt semblant a les serps, tot i que es diferencia d'elles pel seu cap triangular recobert d'escates petites –amb l'excepció només del parell d'escates grans i ovals situades sobre cada ull–. En canvi les colobres tenen escates grans damunt del cap i la pupil·la rodona. A més, els escurçons són rèptils rabassuts de cua curta i sense potes, que difícilment superen els 60 o 70 cm de longitud. A la part dorsal hi té uns rombes foscos, quasi negres, sobre un fons de color gris clar, a vegades desviat cap a un to verdós en l'escurçó europeu o vermellós en l'escurçó ibèric. El color i el dibuix són, però, variables i, per tant, són caràcters poc definitoris per a la identificació. Té els ulls redons amb la pupil·la vertical com la dels gats. No té parpelles, sinó que té una membrana molt fina que li recobreix l'ull per protegir-lo de la pols i de possibles cops, per això pot semblar que ens estigui mirant fixament i que porti lents. El seu esquelet pot tenir de 200 a 300 costelles que no estan unides a la panxa, d'aquesta manera poden empassar-se preses molt grosses. Per distingir-ne el sexe s'ha de mirar la cua si és més llarga o més curta. La més llarga és un mascle i a l'inrevés és una femella. Una altra manera és contant les escates de la punta de la cua, si en té de 29 a 39 és una femella, i si en té de 35 a 47 és un mascle. En general no és gaire fàcil distingir-los.

ALIMENTACIÓ - ESCORÇÓ

S'alimenten d'animals petits, com ratolins, ocellets i sargantanes, que capturen amb la seva mossegada mortal, que els paral·litza, llavors ell en segueix el rastre per agafar-los un cop morts

REPRODUCCIÓ - ESCURÇÓ

Són ovovivípars, de manera que la mare pareix petits escurçonets, embolcallats d'una feble membrana, que les cries trenquen tot just acabades de néixer.

HÀBITAT - ESCURÇÓ

Els escurçons viuen preferentment en ambients pedregosos.

COSTUMS - ESCURÇÓ

A l'hivern resten inactius, hivernen.

DIBUIX-ESCURÇÓ

CLIM ON VIU A CATALUNYA - ESCURÇÓ

viuen en ambients pedregosos per poder prendre el sol, perquè són animals de sang freda.

SITUACIÓ EN UN MAPA DE CATALUNYA - ESCORÇÓ

ESCURÇO: PIRINEU PREPIRINEU I DEPRESIÓ CNTRAL

ALTRES INFORMACIONS INTERESANTS-ESCURÇÓ

L'escurçó conté un verí molt potent, que injecta a través dels dos ullals, que són com xeringues retràctils, penjats de la mandíbula superior. La picada d'escurçó provoca la inflamació aguda de la part afectada, progressivament avança cap a la resta del cos. Provoca un dolor intens, vertigen, taquicàrdia i trastorns generals greus. La gravetat de la mossegada dependrà sobretot de la quantitat de verí inoculada; només molt esporàdicament arriba a ser mortal. L'únic tractament eficaç contra la picada d'escurçó és l'administració, al més aviat possible, del corresponent sèrum antiviperí. Per tant, en el desafortunat cas de mossegada cal portar ràpidament la víctima a un centre mèdic on disposin de l'antídot específic contra la picada d'escurçó. L'escurçó no atacarà una persona, si no és que involuntàriament o a propòsit se'l molesta. La reacció d'un escurçó davant de la presència humana serà, com la de tants altres animals, la de fugir; compte però que si no té escapatòria pot fingir-se mort. En cas de trobar-se un escurçó, el més prudent és deixar-lo en pau i passar discretament. L'escurçó és un animal en perill d'extinció, ja que queden pocs exemplars de l'espècie. Una de les principals causes de la desaparició dels escurçons és la destrucció dels seus hàbitats. Els incendis forestals que afecten a boscos i matollars, juntament amb l'aprofitament intensiu del territori per a l'agricultura, les pedreres i urbanitzacions, redueixen el territori on viuen els escurçons i n'impedeix la seva supervivència. L'augment de carreteres arreu del territori fa que molts d'aquests rèptils de desplaçament lent morin esclafats sota les rodes dels cotxes quan volen travessar-les, especialment durant l'època d'aparellament. Molts altres són presa de gats domèstics o ensalvatgits. Desgraciadament, però, les serps són vistes com a animals malignes i perillosos. Tradicionalment han estat la representació del mal, del pecat i la vilesa. A l'escurçó, en particular, se li afegeix el fet de ser verinós. És per això que des de l'antiguitat els ofidis han sofert la implacable persecució de l'home i han estat víctimes de falses creences, mites i històries inversemblants. Per això és una espècie protegida i no està permès matar-la. La millor manera de conservar-lo seria deixar-lo en pau i conservar-ne el seu hàbitat, ja que és un gran aliat per combatre plagues de rates i ratolins.

FOTOGRAFIA - ESCORÇÓ

NOM CIENTIFIC - MOLSA

 De diferents tipus : Brachythecium glaciale, Rhacomitrium canescens, i Polytrichum funiperinum.

FAMILIA - MOLSA

     

      Briòfits o briofitins

ORIGEN - MOLSA

            Als llocs a on no fagi ni molt fred ni molta calor o que estiguin omits.

DESCRIPCIÓ - MOLSA

      És una planta herbàcia molt petita, amb fulles sense ramificacions, que tenen una estructura molt senzilla i dins de les càpsules hi ha les espores.És una classe de biòfits fixats al sustrat per mitjà de rizoides.

Per dins
Els vegetals estan formats per cèl·lules. Aquestes cèl·lules responen bàsicament a un model caracteritzat per una paret cel·lular externa, la membrana plasmàtica enganxada a la cara interior de la paret, i un citoplasma en el què destaquen els cloroplasts, orgànuls responsables de la fotosíntesi, a més d'altres orgànuls (mitocòndries, ribosomes, vacúols,...) i el nucli corresponent.
En la majoria de vegetals les cèl·lules s'organitzen en teixits, especialitzats cadascun en un paper propi.
Per fora
Externament els vegetals estan constituïts majoritàriament per una arrel, que les fixa a un substrat i n'obté aigua i elements minerals, una tija que constitueix l'eix principal de la planta i del que en surten les branques i les  fulles, superfícies dedicades a realitzar la fotosíntesi, encara que altres parts de la planta també la poden realitzar. 
En el cas de les angiospermes quan arriba l'època de la reproducció apareixen les flors, amb diferents característiques segons siguin gimnospermes o angiospermes. De les flors es formarà el fruit, dins del qual creixeran les llavors. 
Quan les llavors germinin es formarà una nova planta.

FLORACIÓ - MOLSA

      No en te

FRUIT - MOLSA

-            No en te

REPRUDUCCIÓ - MOLSA

Introducció

Les molses són vegetals que junt amb les hepàtiques i les

antocerotes constitueixen la divisió dels briòfits. Indiferents a

la composició química del substrat o exclusivament acidòflies,

basòfiles o calcíftles, creixen en els indrets ombrosos humits,

sobre el sòl, les roques, a les vores dels rierols, dins de l'aigua

corrent o en els sòls inundats, a les mulleres o epífits sobre els

troncs dels arbres o arbusts, des de la terra baixa a l'estatge alpí.

El desenvolupament en aquests ambients sol ser exuberant i

la seva presència es fa ben visible, fins per les persones més

inexpertes. Igualment viuen sobre sòls descoberts, secs i àrids;

en aquest cas formen gespes denses o creixen en individus

aïllats, sempre de desenvolupament limitat, només visible

durant les temporades de les pluges. En tot cas, diem que les

molses són vegetals que tenen la capacitat d'ocupar qualsevol

substrat i que poden adaptar-se a les diferents condicions

ambientals.

Dins el temari d'un curs normal de botànica s'explica el

cicle biològic dels briòfits (Figura 1 *); els estudiants aprenen

que la part foliosa, la més visible del vegetal, correspon a

la fase haploide gametofítica, la qual origina els arquegonis

generadors d'una oosfera i els anteridis que contenen

nombrosos anterozoides. Per tal d'assolir la fecundació de

l'oosfera, cal que els anterozoides penetrin dins de l'arquegoni

i que facin el carni nedant dins de l'aigua. El zigot inicia el

desenvolupament dins de l'arquegoni i origina l'esporòfit, el

qual depèn del gametòfit fins que se'n completa la formació.

Prèvia la meiosi de les cèl 'lules del teixit esporífer, es formen

les tètrades de les espores. En algunes espècies la càpsula és

indehiscent i les espores queden lliures després de la ruptura

irregular o la destrucció de la paret de l'esporangi; en la major

part de les espècies, la càpsula disposa de mecanismes que

promouen la dehiscència de l'esporangi. En primer lloc es

gametòfit ~

amb esporòfit

Desprèn la part superior en forma d'un opercle i queda oberta

la boca de la càpsula per on surten les espores i es disseminen;

és freqüent que sobre la boca de l'esporangi es desenvolupi

un nombre determinat de dents, que en la maduresa de la

càpsula constitueixen el peristoma. En ambient sec, les dents

del peristoma s'aixequen i deixen sortir les espores que així

són disseminades per l'aire. La forma, la llargada, el color, la

papil 'lositat de les dents del peristoma o el fet que que aquest

sigui simple o doble són caràcters propis de cada una de les

espècies i sovint la seva visió microscòpica és espectacular.

Com amb les plantes fanerògames, les àrees d'investigació

sobre els briòfits fan referència a la morfologia, taxonomia,

sistemat1ca, fitosociologia, ecologia, genet1ca, corologia,

estructura, evolució, DNA, desenvolupament, fenologia i

aplicació (medicinal, jardineria). En aquesta nota ens limitem

a indicar alguns aspectes de la reproducció vegetativa i la

capacitat d'adaptació al medi sec i àrid d'algunes espècies de

molses al nostre pais.

HÀBITAT - MOLSA

Llacs ,rius,llocs humits.                       

FOTO-MOLSA

DIBUIX-MOLSA

CLIMA ON VIU A CATALUNYA -MOLSA

Viu a la muntanya .

ALTRES INFORMACIONS INTERESSANTS-MOLSA

Les molses, o més tècnicament, briòfits o briofitins, són plantes petites i suaus que sovint mesuren d'entre 1 a 10 centímetres, de vegades més, la molsa més grossa és l'anomenada molsa gegant (Dawsonia superba) i arriba a fer, només, 75 cm d'alt. Normalment creixen totes apinyades en llocs ombrívols i humits. No desenvolupen ni flors ni llavors i les seves fulles simples cobreixen les seves petites tiges. En alguns moments, les molses produeixen càpsules d'espores amb forma de bec.